JOAN ANTICH PONS, UN PIONER DE LES COMUNICACIONS RADIOELÈCTRIQUES

MONTSERRAT ALCARAZ VICH (EA6AFR)

1.EL NOSTRE PATRIMONI CIENTÍFICI TÈCNIC, UNA ASSIGNATURA PENDENT, ENTRE TANTES ALTRES

Intentant complementar estudis més complets i globalitzadors de la ciència i latecnologia a les Balears volem cridar l’atenció sobre personatges com el que és objecte del nostre treball.1 El radiotècnic llucmajorer Joan Antich (1920-1984) té el mèrit d’haver desenvolupat interessants aportacions, amb pocs recursos i molta imaginació, en l’àmbit cientificotècnic, concretament el de les telecomunicacions. És sabut que el segle xx va ser el segle de l’eclosió de la tecnologia, que de llavors ençà ha canviat cada vegada més la nostra relació amb el món. Si miram com era una casa en el segle xix i la comparam amb una d’una grapada de segles abans, no hi veurem grans canvis. És quan el mètode científic s’aplica als processos industrials que les tecnologies impacten de ple en la relació de les persones, entre el seu medi físic i social. Els estudis ja clàssics de Lewis Mumfort obriren, i obren encara, moltes perspectives sociològiques, filosòfiques i antropològiques sobre la qüestió de la tècnica i la civilització.2 Des dels estudis locals és indubtable que es poden fer aportacions suggeridores sobre el tema. També és cert que per la seva mateixa naturalesa de cada vegada més obsolescent, aquesta casta de patrimoni és molt més susceptible de ser menystinguda.A Llucmajor s’ha reivindicat merescudament la figura de Pere de Son Gall, al qual envolta una certa aura de geni fracassat i maltractat per la història i el poder.Però romanen dins l’oblit experimentadors i brusquers que s’atrevien a posar en marxa projectes on s’entremesclaven la curiositat, mare de totes les ciències, i un rigor només possible de trobar en generacions anteriors que, de l’ofici i el mestratge, en feien, en sentit estricte, una professió. Tard o d’hora s’haurà de parlar dels mecànics llucmajorers que muntaren màquines per a l’aleshores puixant indústria sabatera; de la fabricació dels motors Cardell, també coneguts com motors Alegria, fent referència al malnom familiar; de les motocicletes Bortone, construïdes a Llucmajor els anys seixanta, etc.,3 només per anomenar uns casos pendents també d’aquest humil reconeixement que és una menció escrita, documental. És ben sabut que els amateurs4 han estat un esperó en els avanços científics. Però aquest amateurisme sovint ha empès també a l’anonimat i la ignorància dels seus mèrits i aportacions. El problema més preocupant, tanmateix, és la desaparició de molt de material que hauria d’estar museïtzat, catalogat i preservat en condicions dignes del seu valor patrimonial.Vivim en un país que no estima a bastament la cultura, i prova d’això és el que ha passat amb el patrimoni nàutic, que no té, en una illa com la nostra, històricament marinera, un museu digne d’un país avançat.Pel que fa a un museu de la tècnica o l’automoció, potser el destí de les col·leccions de vehicles antics de Guillem Amengual5 o d’aparells de ràdio de Pau Marquès són un exemple tristíssim de la desídia administrativa en afers culturals.

2.LA RÀDIO A MALLORCA I ELS CAPELLANS

Els orígens de les comunicacions per ràdio s’han d’ubicar a finals del segle passat.6 La ràdio no té, com molts d’altres invents, i si hem de fer honor a la veritat, un pare amb nom propi. Darrere una innovació hi ha històries apassionats, interessos, complexitats… un cert xovinisme dels països que s’atribueixen la progenitura oficial de grans genis de la humanitat. Els italians sempre anomenen Marconi com a pare de la ràdio però aquest no hauria pogut fer res sense els treballs de Hertz ni el de Maxwell. Un gran oblidat ha estat sempre Nikola Tesla. Per les nostres latituds no són gens conegudes les aportacions a l’aparició del telègraf elèctric del català Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) i de l’enginyer militar Julio Cervera Baviera, que ja el 1902 establí comunicació en fonia (veu humana no codi Morse) entre les localitats de Xàbia i Eivissa.Ningú se n’assabentà. Marconi havia enviat un senyal que travessà el canal Anglès l’any 1899. El 1901 les ones de ràdio ja connectaven ambdues voreres de l’Atlàntic.No sabem gairebé res d’aquesta gent més nostrada que també posà els fonaments de les telecomunicacions tan imprescindibles avui en dia. Segons l’Enciclopèdia de Mallorca la primera emissora de ràdio va estar ubicada a Fornalutx i era un equip muntat clandestinament el 1924 per Miquel Febrer Morey. La primera estació legal de radiodifusió mallorquina tenia l’indicatiu oficial EAJ I3, Ràdio Mallorca,creada arran del Decret de 1932. L’organisme internacional que regula les comunicacions des del 1925 és la IARU, que atorgava indicatius per països segons un conveni internacional semblant, per exemple, al de les matrícules de cotxe. Les inicials que identifiquen l’Estat espanyol sempre començaven per EA. El 1933 els germans Onofre i Josep Fuster crearen Ràdio Mallorca. Fins al decenni del 1950 aquesta va ser l’única emissora comercial que emeté des de l’illa. El 1932 s’havia celebrat a Madrid la Conferencia Mundial de Telegrafía y Radiotelegrafía, que acabaria formant la Unión de Radioemisoras Españolas, al mateix temps que entrava en vigor el Reglament general de radiocomunicació, el qual donava disposicions específiques per a les «estaciones de aficionado y estaciones privadas experimetales». Amb la Guerra Civil i la postguerra les estacions de ràdio particulars són suprimides o controlades per l’Estat. Es calcula que entre 1942 i 1955 el nombre d’aparells receptors que intentaven sintonitzar senyals a Mallorca passava de 5.535 a 18.998.En parlar de ràdio, com en tot fenomen associat a l’acte comunicatiu, hem de distingir entre emissors i receptors. És evident que l’experimentació amb receptors de ràdio estava molt més a l’abast que la fabricació d’un emissor. Tinguem en compte també que parlam del que aleshores es deia TSH, telefonia sense fils. El telègraf i el telèfon, que havien arribat a Llucmajor l’octubre de 1913 i el maig de 1929 respectivament,són sistemes de comunicació amb cable.7 És curiós com l’aparició de la ràdio, que permetia prescindir de fils i transmetre senyals elèctrics mitjançant les ones electromagnètiques, va suposar un avanç, i actualment veim que les tecnologies digitals tornen al cable. Qui hauria dit que acabaríem tots amb un telèfon, això sí, sense fils, dins la butxaca? Una profecia que els anys trenta del segle passat ja es plantejava en el llibre esmentat de Mumford. Aquest autor profetitzava que abusaríem de les possibilitats de la comunicació instantània i, al mateix temps, analitzava com la ràdio i els sistemes de comunicació podrien ser emprats en profit de règims totalitaris. Això ho deia quan l’anomenada «caverna mediàtica» tenia les dimensions d’un enfonyall però ja alertava que no tot serien, com sempre en els avanços tècnics,repercussions favorables a la comunitat.Uns receptors rudimentaris i relativament bons de construir eren els que funcionaven mitjançant un cristall de galena, és a dir sulfur de plom cristal·litzat. Les ones d’alta freqüència eren detectades fent contactar una punta metàl·lica sobre aquest cristall i escoltant el dèbil senyal en uns auriculars. Un cop trobat el punt suficientment sensible es graduava la pressió per tal d’augmentar la intensitat de la recepció.El somier d’un llit podia fer les funcions d’antena.Des del segle xix el pla d’estudis del Seminari Diocesà de Mallorca donà importància a les ciències. Això explicaria que el que aleshores venia a ser una universitat fes una certa funció modernitzadora paradoxalment al que podríem suposar quan pensam en gent d’església.8 Tanmateix, l’Església com a institució ha estat atenta a tots els mitjans que li permetessin fer-se present en la societat. No oblidem que el 1959 la Diòcesi de Mallorca fundà Ràdio Popular i, el 1960, com veurem, Ràdio Llucmajor depenia de la parròquia.Però parlem dels inicis altre cop. L’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII havia propiciat aquesta obertura de mides de l’Església i és per això que els certàmens cientificoliteraris que es convocaven des del Seminari no obviaven les ciències profanes.En el primer decenni del segle xx Emili Sagristà instal·là un receptor de telegrafia sense fils amb el qual es podia rebre l’hora oficial des de París. L’any 1914 s’hi havia fet una primera instal·lació elèctrica.9 Durant el mandat del bisbe Campins i el vicariat general de mossèn Alcover s’impulsà el que seria la millor biblioteca de ciències de les Illes en les dependències del seminari, uns llibres que estigueren a l’abast de joves estudiants amb la curiositat desperta, com és el cas de l’esmentat Emili Sacristà i Llompart (1875-1963), que l’any 1899 havia estat guardonat per un treball titulat La telegrafia sense fils. Aquest capellà romangué al seminari com a professor de ciències fins al curs 1955-56 –aleshores ja tenia 80 anys– impartint classes d’astronomia.10 Un cas que pot semblar excepcional, però que hem d’emmarcar dins aquest context de capellans científics, és el del prevere Jaume Mas Bauçà. De l’any 1931 és el seu Vademecum, editat a la impremta Ordines de Palma. Com el seu nom indica és un manual de consulta d’un operador de ràdio i al mateix temps un compendi de ciència recreativa. Posteriorment, el 1939, publicava El primer libro del radioaficionado,essent aleshores director de la revista poliglota internacional Radio Qra. Aquest home estava en possessió de l’indicatiu EAR 59, posteriorment EA6AB. Cal dir que en el nombre 6 indicava el districte de les illes Balears. La seva estació de ràdio estava situada al carrer de la Fàbrica núm. 16 de Palma. D’aquest personatge no n’ha quedat ni rastre. Per pura casualitat els seus llibres varen entrar a la meva biblioteca rescatats dels mercadets d’encants.Prou conegut per les circumstàncies luctuoses de la seva mort va ser el capellà llubiner Jeroni Alomar Poquet, afusellat pels feixistes el 1937. Alomar era una persona amb una marcada curiositat científica, que canalitzà en la recerca d’aigua amb radioestèsia i en la construcció d’una emissora que durant la guerra provocà que fos acusat d’espionatge i de mantenir contacte amb la zona republicana. Aquest capellà havia fet un curs de ràdio per correspondència en anglès amb una acadèmia dels Estats Units. Sobre la ràdio que construí, algunes fonts diuen que encara és conservada pels seus descendents, d’altres que roman mig oculta en un museu militar. Hauria d’estar en un museu, però no el dels botxins que l’assassinaren.Seguint aquesta estela de capellans enderiats amb la ciència i de radioaficionats, i ja atracant-nos al nostre cas, hem d’esmentar el capella Tomàs Monserrat (1873-1944).«Sabia fer moltes coses aquell home; o les prenia per ensenyar-les: vogir mobles, embalsamar animals, fabricar un gasòmetre de zenc, o un rellotge,o un disc on havia gravat les veus dels seus pares quan passaven el rosari (…) Els capvespres el senyor Tomàs organitzava unes tertúlies a casa seva, i entre xerrada i xerrada posava música d’una gramola que havia tret a una rifa o feia escoltar als seus visitants la ràdio de galena que ell mateix havia muntat.»11 Ignasi Barceló i Joan Jaume, entrevistant Miquel Font Oliver Canador, que fou un gran amic de Joan Antich, aportaren aquesta interessant informació. Parlen dels anys de joventut de dos amics, el primer nascut el 1927 i el segon el 1920: «A la meva joventut vaig tenir dues grans afeccions: l’astronomia i l’electrònica,que aleshores estava en els seus inicis. Amb uns companys, en Joan Antich,els germans Mercadal i n’Antoni Torres férem un bon grapat de proves.Construírem un telescopi amb un tub de cartró que havia servit d’eix a una bobina de paper (…) Al corral de casa férem un grapat de proves per posar en marxa unes emissores que ens permetessin comunicar-nos entre nosaltres dins el poble. No passàrem de dir-nos quatre paraules, aleshores érem uns seguidors del capellà del Rafalet. En Joan Antich, seguí amb aquesta afecció i arribà a tenir targes de confirmació de comunicacions en Morse (QSL) dels cinc continents.Per tant, és en relació amb el mestratge del capellà Tomàs Monserrat que probablement començaren les inquietuds radioelèctriques de Joan Antich.

3.EL CAS JOAN ANTICH

Els pares de Joan Antich tenien un cafè. Hem pogut saber que durant el Moviment,quan el seu pare encara no estava mobilitzat, va ser incomodat per les autoritatscolpistes pel simple fet de saber que aquell jovenet (pensem que l’any 1936 tenia 16 anys) tenia un receptor de ràdio. Hem de situar-nos en un ambient d’ignorància suprema entorn del que podia suposar tenir una ràdio i en la psicosi del quintacolumnisme,un estat d’ànim que, com ja hem vist, perjudicà Jeroni Alomar. Aleshoresalgú amb un poc de seny degué veure que aquell al·lot no estava en comunicació amb Rússia ni amb els catalans que venien a bombardejar Mallorca i no va passar d’un ensurt que, tanmateix, recordaria tota la vida.Malgrat la seva joventut, Joan Antich seria mobilitzat en la popularment anomenada Lleva del Biberó i enviat a la Península ja els darrers temps de la guerra.Serví en el cos de transmissions i es dedicà a l’ensenyament de telegrafia als soldats.Una de les seves destinacions va ser a la rodalia de Madrid, en un destacament ubicat a Los Ángeles de San Rafael. D’aquest temps data una interessant fotografia on el veim amb altres soldats manipulant un equip de ràdio. Hem de pensar que els seus coneixements d’electrònica varen ser valorats, ja que era excepcional tenir-lo en aquell temps. En tornar del servei militar Antich ja descarta la possibilitat de mantenir-se en el negoci del cafè familiar i es professionalitza com a electricista. El 1942 va rebre el títol que la molt coneguda i prestigiosa acadèmia de radiotècnics per correspondència Maymó de Barcelona atorgava als seus alumnes.14 Aquesta academia

va suposar un vertader sistema de democratització de coneixements radioelèctrics en els seu temps i va ser molt valorada per la qualitat dels seus materials, que trametien per correus a interessats de tots els redols de la geografia.Si bé el seu modus vivendi era l’electricitat i posteriorment la venda d’electrodomèstics i la seva reparació, el que caldria destacar de valent en el cas del personatge estudiat és la seva extraordinària habilitat en la transmissió en telegrafia. El codi Morse és tot un món que gairebé avui ha desaparegut, però continua essent un dels mitjans més segurs i simples per transmetre informació. És pràcticament invulnerable perquè amb molt poca potència es pot arribar molt lluny aprofitant l’oscil·lació de les ones electromagnètiques. Ser un bon telegrafista no és fàcil, els qui han dominat el codi són un poc músics, s’expressen amb una musicalitat pròpia, els punts i les ratlles flueixen dels seus manipuladors amb un carisma i un estil que els identifica per als qui també tenen bona orella. Antich gaudí d’una notable reputació internacional com a telegrafista. S’afanyà, sempre desinteressadament, a oferir el seu mestratge als joves que es volien treure la llicencia d’emissoristes. Antich va ser un dels fundadors el 1981 del Radio Club Llucmajor. secció comarcal de la Unió de Radioaficionats Espanyols, i el seu primer president.15 A escala estatal era un dels socis més antics d’aquesta organització que agrupa els radioaficionats. Un deixeble seu, i també impulsor d’aquest radioclub, va ser Joan Salvà, que faria estudis d’enginyeria electrònica malgrat haver dedicat la seva vida professional al magisteri.Joan Antich, dotat d’empenta empresarial, va obrir una tenda a ca seva, al núm.3 del carrer de l’Orient. Aquesta botiga va vendre molts dels aparells de ràdio que ell mateix muntava i en comercialitzà d’altres marques. També va agafar força el seu negoci d’electricista, en el qual va arribar a tenir entre quatre i cinc empleats:mestre Rubí, mestre Nadal, en Bonet, en Tomàs, Josep Amengual, Tòfol Calafat…foren aprenents seus. El cas d’aquests professionals és el dels qui encara adobaven les coses, arreglaven els aparells. L’obsolescència planificada no havia triomfat. Hi havia una cultura del manteniment i la reparació. Aleshores aquells aparells eren cars16 i sovint es pagaven a terminis, i passava més d’un cop que el radiotècnic havia de desplaçar-se al domicili d’un client sovint sense poder explicar que el mal senyal de recepció no era culpa seva, encara que el client la hi volgués atribuir.Paral·lelament a la seva activitat com a emissorista radioaficionat que el fa internacionalment conegut amb l’indicatiu EA6AU17 i pel fet d’haver escampat per les ones el nom de Llucmajor, Antich està a l’avantguarda de la tecnologia domèstica, ja que va instal·lar la primera televisió de la vila i una de les primeres de Mallorca. El corresponsal de la revista Cort del 14 de juny de 1958 es feia ressò de l’arribada de les imatges televisives a Llucmajor. L’aparell va ser presentat«(…) en el laboratorio del tècnico de radio D. Juan Antich, representante ennuestra Ciudad de Telefunken, de cuya marca era el aparato televisor a que nos referimos y por cuyo establecimiento desfiló numerosísimo público, ansioso de presenciar por si mismo esta novedad.»Les primeres imatges que foren captades provenien d’Itàlia via Sardenya. Televisió Espanyola encara no existia.Segons recorda Magí Clar, el seu amic, i durant un temps empleat seu, abans d’aquesta data ja havia fet experiments de recepció de senyals audiovisuals en la freqüència de 50 MHz amb un aparell de la casa Philips. El nostre informador ens recordava que, essent jove, molts de vespres anava al laboratori de Joan Antich per presenciar els resultats dels seus experiments. El senyals els rebia gràcies a una antena de construcció pròpia i a mesura que la nit passava la propagació s’obria i es podien veure imatges d’Anglaterra i l’URSS.Ignoram si la recepció de senyals de la Unió Soviètica o els seus comunicats amb radioaficionats d’aquest país, en plena Guerra Freda, ocasionà sospites a les autoritats.Però ja corrien altres temps. Una de les curolles que més engrescava la gent era veure el Giro d’Itàlia, les carreres de bicicletes.

Amb el temps Joan Antich obriria un magatzem-taller a l’avinguda de Carles V i una botiga espaiosa i moderna al carrer del Bisbe Taixequet. En aquesta botiga es visqué, com recorda la seva filla, el boom de la venda de geleres elèctriques. Cal destacar que durant molts d’anys va ser l’electricista de l’ajuntament i responsable de la instal·lació de la megafonia al temple parroquial i al convent, i de tota la instal·lació elèctrica del Cinema Recreatiu. Antich també va ser un aficionat a la fotografia i a l’enregistrament d’actes culturals en el seu fonògraf. Segons la carta necrològica que escrigué el seu amic Miquel Font a la revista Llucmajor de Pinte en Ample del mes de desembre de 1984, Antich arribà a confegir un arxiu d’enregistrament que potser seria interessant mirar de digitalitzar si es conserva. Font també destaca la seva biblioteca tècnica, sempre disponible per als companys que la volguessin consultar.

4. RADIO LLUCMAJOR

L’any 1960 començaren les emissions de Radio Llucmajor, una iniciativa que el capellà Miquel Mulet impulsà en el marc de la Santa Missió d’aquell any. El local d’Acció Catòlica, avui desaparegut, va ser el lloc on Joan Antich instal·là l’emissora. Dissortadament no tenim constància documental del que va suposar la seva posada en marxa, només algunes fotos i els testimonis orals. Caldria investigar a l’arxiu diocesà, ja que l’investigador Miquel Pou, bon coneixedor del parroquial, em Foto 4. Radio Llucmajor, la v Foto 3. Joan Antich amb la ida parroquial en antena.primera televisió que arribà aLlucmajor.Comentava que pràcticament no queda res a partir de la primeria del segle passat.Noms propis lligats a aquell projecte varen ser Joan Mora, Baltasar Ramon Requeté,el Sr. Luna, Antoni Salvà, Pere Oliver Curt, Toni de Can Pruneta, Francisca Contestí Rellotgera, Francisca Pasqual i Margalida Salvà Cotó.

5.UN RADIOAFICIONAT EXEMPLAR

Quan des del 1911 Marconi transmetia diàriament des de la seva emissora anaven sorgint radioaficionats que es construïren els seus equips i hi operaven. També s’establien xarxes de retransmissió, és a dir, una espècie d’enllaços entre estacions allunyades amb intermediaris equidistants. Hem de pensar que les emissores comercials no comencen la seva expansió fins acabada la Primera Guerra Mundial.Començaven també les interferències i, per tal d’ordenar l’espai radioelèctric, es distribuïr en bandes de freqüències per a usos específics. Com ja hem dit va ser el 1925 quan es constituí a París la Unió Internacional de Radioaficionats (IARU). Els radioaficionats en el seu codi deontològic tenen prohibit parlar de política i es comprometen a estar sempre a disposició de la ciutadania en situacions d’emergències. La relació entre aquest col·lectiu i Protecció Civil és un fet a destacar. Joan Antich va ser delegat de Protecció Civil. En els anys previs a l’eclosió de les telecomunicacions els radioaficionats posaven en contacte famílies emigrades a l’altra banda de l’oceà amb els seus familiars. També actuaven solidàriament per tal d’aconseguir medicaments a països estrangers. Els radioaficionats varen ser protagonistes directes de la revolució de les telecomunicacions. Foren pioners, amb el satèl·lit OSCAR, a emprar aquests instruments com a repetidors-amplificadors de senyals des de l’espai. El mateix a acoblar mòdems –integrar ordinadors a una estació de ràdio– a les seves estacions de ràdio, popularitzant així les comunicacions digitals amb radioteletips casolans, un

clar precedent d’Internet. La radioafició sempre ha estat un entreteniment regulat internacionalment per les administracions de telecomunicacions. L’òrgan internacional de l’ONU que regula les telecomunicacions defineix la radioafició com «un servei que té per objecte l’aprenentatge personal, la intercomunicació i les investigacions tècniques efectuades per aficionats, persones degudament autoritzades que s’interessen en la radiotècnica, amb caràcter exclusivament personal i sense afany lucratiu.» En relació amb la capacitat tècnica i investigadora de l’estació de ràdio EA6AU,és un exemple que des de 1970 treballava amb tècniques radioastronòmiques. És a Fotos 6 i 7. Dues de les targetes de confirmació de contactes que emprà Joan Antich, una amb el seu indicatiu i l’altra amb el del Radioclub Llucmajor.dir, amb la modalitat coneguda com a «rebot lunar». Es tractava d’acoblar dues antenes direccionant-les cap a la lluna emetent senyals amb gran rapidesa que, en rebotar en la superfície del satèl·lit, retornaven a la terra, en aquest cas al laboratori de Joan Antich, situat, els darrers anys, a l’avinguda de Carles V.Avui dia no s’ha localitzat el llibre de guàrdia on Joan Antich anotava tots els seus contactes i comunicats. Es tracta d’un document molt important per fer-nos una idea de la seva activitat i les proeses tècniques que dugué a terme en tota la seva carrera com a radioaficionat. Aquest llibre venia a ser un registre oficial de tots els comunicats establers que amb posterioritat es confirmaven amb la tramesa d’unes targetes postals anomenades QSL. Avui aquestes targetes han esdevingut autèntiques joies de disseny gràfic i tot radioaficionat les conserva i col·lecciona amb molta cura.

6. ANECDOTARI

Quan els anys seixanta començaven a instal·lar-se equips de televisió als cafès de la vila, aquests llocs es convertien en punts d’encontre per veure les curses de braus o els esdeveniments esportius. Un dels cafès de Plaça més concorreguts va preparar-se per sintonitzar el clàssic enfrontament futbolístic Barcelona – Reial Madrid. Quina no va ser la preocupació del propietari en comprovar que, poc abans de començar,per la pantalla del receptor només es veien interferències. Cridaren d’urgència Joan Antich, que havia instal·lat l’aparell. En arribar agafà el cotxe i es posà a fer voltes per la plaça amb el receptor de la ràdio del cotxe i s’adonà que només rebia interferències quan estava davant el portal del cafè. Immediatament agafà escales i pujà cap al terrat i es va trobar que, enganxat al tub de l’antena, hi havien col·locat un dispositiu –magneto– que produïa interferències. El responsable havia estat un electricista de la competència.Amb l’aparell d’enregistrament de Joan Antich, a la primeria dels setanta, anaren a enregistrar com feia el reclam de perdiu un expert caçador llorità. Després d’una bona estona d’estar enregistrant es va sentir el bram d’un ase que quedà gravat.Aquesta cinta va circular molt entre els caçadors llucmajorers i sempre es feia present aquell ase, de manera que va arribar a ser un tema de conversa jocós i divertit.

NOTES

1 Rosselló Verger, Vicenç M.; Vidal Hernández, Josep M. (dir.) Història de la Ciència a les Illes Balears. V. De la Restauració a la Guerra Civil. Palma: Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme. Govern de les Illes Balears, 2015. És prou important ressenyar aquest projecte que ja du 5 volums publicats, el darrer del qual citam. La publicació de la història de la ciència a les Illes Balears s’encetà l’abril de 2006, amb el primer volum dedicat a l’edat mitjana. Vicenç Rosselló, fent un balanç del projecte en la seva etapa final, no escatima esforços a assenyalar-ne diferents mancances, com la desigualtat de tractaments. En efecte, els enfocaments historiogràfics són diversos i hi ha disciplines com la física o les matemàtiques que no figuren en aquest volum, tot i el gran ventall de temes tractats. Hem de fer notar que es tracta, com el títol indica, d’una història de la ciència i no de la ciència i la tècnica. 2 La primera edició d›aquest clàssic data de 1934. El llibre té la peculiaritat i el mèrit d’haver romput per primera vegada amb l’oblit del tractament de la influència de la tècnica en les cultures humanes com si allò útil i pràctic quedàs enfora dels interessos intel·lectuals. El llibre resumeix la història tècnica dels darrers mil anys de la civilització occidental mostrant la interrelació del medi social i les realitzacions més específiques de l’inventor, l’industrial i l’enginyer.3 L’informador Joan Clar Coll em parlava d’aquests vehicles que tenien el motor davant el manillar. La família Bortone regentà un cafè al carrer de Ramon Llull. 4 El regidor de Cultura Lluís Segura recordava en la presentació de les Jornades l’etimologia d’aquesta paraula: estimadors. 5 Guillem Amengual va ser un santamarier apassionat de la mecànica que durant molt de temps va intentar que l’administració posàs en marxa un museu de vehicles i maquinària antics. La seva mort prematura va impedir que es dispersàs la seva col·lecció. Tanmateix, abans de morir havia fet infructuoses gestions perquè romangués en mans d’alguna institució. Recentment la premsa ha fet esment d’un projecte privat d’inversors estrangers de fer un museu d’automòbils antics allà on l’empresa Coca Cola tenia la fàbrica. Suposam que han valorat la seva rendibilitat. El que és cert és que les administracions s’han mostrat incompetents per dur-lo a terme com a oferta cultural. 6 És molt lloable la tasca que Isidro Ruiz-Ramos està portant a terme des del seu arxiu per tal de recollir tot el referent al món de la ràdio. Vegeu: facebook.com/ arxivohistoricoea4do/instagram.com/rxivohistoricoea4do/ea4do@ure.es. Història 327 7 Font Obrador, B. Historia de Llucmajor. V. VII. Llucmajor, 1999. p. 118-123. 8 En el volum esmentat de la Història de la Ciència a les illes Balears Pedro Ruíz-Castell destaca la participació de capellans en les activitats astronòmiques caracteritzades pel seu caràcter amateur i subratllant que l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905 convertí Mallorca en un centre d’expedicions estrangeres. 9 Pons i Llinàs, N. Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937. Palma, 1995, p. 22. 10 Bujosa Homar, F. i March Noguera, J. Els treballs de ciències. Els certàmens del Seminari Conciliar de Sant Pere. Palma, 2005, p. 38. 11 Catany, A. Tomàs Monserrat. Retratista d’un poble. Palma, 1983, p. 9. 12 Barceló, I. i Jaume, J. «Gent de la Vila. Miquel Font i Oliver. En Font es Canador ». Llucmajor de Pinte en Ample, 265, (2005), p. 26-29. 13 La informació que passam a transcriure procedeix d’unes anotacions fetes en el decurs de converses mantingudes amb la filla de Joan Antich, el seu espòs i la seva neta Bàrbara Verdera, als quals agraïm la total disposició col·laboradora i les facilitats donades en l’accés de documentació. També hem pogut entrevistar- nos amb un gran amic del radiotècnic en Magí Clar (82 anys) i la seva dona Maria Canyelles, els quals també es desferen en elogis envers la seva persona. 14 Fernando Maymó Gomis en vint lliçons oferia un curs de radiotècnic per correspondència que encara ara podria resultar exemplar per la seva capacitat didàctica. 15 Julià, Coloma. «Entitats de Llucmajor. El club de radioaficionats». Llucmajor de Pinte en Ample, 83, (1988), p. 28-29. 16 Un matrimoni que assistí com a públic a les jornades m’informà que quan eren joves, els anys seixanta, era habitual anar a llogar pin-ups –aparells tocadiscos portàtils– a la tenda de Joan Antich per tal d’amenitzar els balls de reunió. 17 El 1951 només hi havia oficialment 9 indicatius de ràdio a totes les Balears. Revista de Radio de la Unión de Radioaficionados Españoles, 16, (1951). p. 52. La URE es fundà el 1949 després d’un llarg període de prohibició de les activitats radiofòniques per part de particulars.